La salut oral en el pacient gran és un dels àmbits més complexos i menys atesos de l’odontologia i la medicina oral. L’envelliment produeix canvis fisiològics progressius en tots els teixits orals que, combinats amb l’acumulació de malalties cròniques, la polifarmàcia i la menor capacitat d’autocura, generen un perfil clínic d’alta complexitat. Abordar la salut oral del pacient gran no és només una qüestió estètica o funcional: és una intervenció amb impacte directe sobre la seva nutrició, la seva qualitat de vida i la seva salut sistèmica general.
Quins canvis fisiològics produeix l’envelliment en la cavitat oral?
L’envelliment afecta a tots els teixits orals de manera progressiva i acumulativa. La mucosa oral s’aprima i perd elasticitat, tornant-se més vulnerable a traumatismes i més lenta en la seva capacitat de cicatrització. Les glàndules salivals redueixen la seva producció amb l’edat, afavorint la xerostomia (sequedat bucal) que al seu torn augmenta el risc de càries, infeccions fúngiques i dificultats per a mastegar i deglutir.
L’os alveolar experimenta una pèrdua de densitat progressiva relacionada amb l’osteoporosi sistèmica i la reabsorció associada a la pèrdua dental acumulada. La polpa dental es redueix de volum i perd sensibilitat, la qual cosa fa que les càries profundes siguin amb freqüència asimptomàtiques en el pacient gran i es diagnostiquin en estadis més avançats que en pacients joves. I el periodonci, sotmès a dècades de càrrega funcional i inflamació crònica, presenta amb freqüència una pèrdua d’inserció significativa que no sempre reflecteix activitat periodontal actual sinó l’acumulació de mal al llarg dels anys.
Quines són les patologies orals més freqüents en el pacient gran?
El pacient gran presenta un perfil de patologia oral específic que difereix de l’adult jove en diversos aspectes rellevants. La càries radicular és la lesió més característica d’aquest grup d’edat: apareix en la superfície de l’arrel dental exposada per la recessió gingival, té una progressió més ràpida que la càries coronària i és sovint asimptomàtica fins a estadis avançats. La malaltia periodontal crònica és molt prevalent: estudis epidemiològics espanyols xifren en més del 70% la proporció de majors de seixanta-cinc anys amb algun grau de periodontitis.
La candidiasi oral és especialment freqüent en portadors de pròtesis amovibles, en pacients amb xerostomia i en aquells amb immunosupressió associada a malalties cròniques o fàrmacs. Les lesions premalignes i malignes de la mucosa oral tenen la seva major prevalença en la població gran, amb el carcinoma epidermoide oral com a tumor més freqüent, la incidència del qual augmenta de manera progressiva a partir dels cinquanta anys i es concentra en la setena i vuitena dècada de vida.
Com afecta la polifarmàcia a la salut oral del pacient gran?
La polifarmàcia (el consum simultani de cinc o més fàrmacs, que afecta més del 40% dels majors de seixanta-cinc anys a Espanya segons dades del Ministeri de Sanitat) té un impacte directe i multifactorial sobre la salut oral. Més de 400 fàrmacs d’ús habitual en el pacient gran tenen com a efecte secundari la xerostomia, incloent-hi els antihipertensius, els diürètics, els antidepressius, els antihistamínics i els fàrmacs per a la incontinència urinària. La xerostomia induïda per fàrmacs no sols genera malestar sinó que augmenta el risc de càries, dificulta la deglució i compromet la retenció de les pròtesis amovibles.
Els anticoagulants i antiagregants, molt utilitzats en aquest grup d’edat, requereixen una gestió específica abans de qualsevol procediment quirúrgic oral per a minimitzar el risc hemorràgic. Els bifosfonats orals, fets servir per a l’osteoporosi, augmenten el risc d’osteonecrosi maxil·lar davant procediments invasius sobre l’os. I els corticoides sistèmics crònics retarden la cicatrització i augmenten el risc d’infecció postoperatòria.
Quines consideracions específiques requereix la cirurgia oral en el pacient gran?
La cirurgia oral en el pacient gran requereix una avaluació preoperatòria més exhaustiva que en el pacient jove, orientada a identificar i gestionar els factors de risc específics d’aquest grup d’edat. La valoració de l’estat d’anticoagulació i la coordinació amb la metge prescriptor per a la gestió peroperatòria és un pas imprescindible. L’estat nutricional ha de valorar-se de manera activa, ja que la desnutrició és freqüent en majors i compromet de manera significativa la cicatrització postoperatòria. La funció renal i hepàtica determina la dosi i l’elecció dels fàrmacs anestèsics i analgèsics, que han d’ajustar-se a les peculiaritats farmacocinètiques del pacient gran.
La fragilitat (una síndrome geriàtrica caracteritzada per la reducció de la reserva funcional i la vulnerabilitat més gran davant estressors) ha de valorar-se amb eines específiques com l’índex de Barthel o l’escala de Fried, ja que prediu el risc de complicacions postoperatòries de forma més precisa que l’edat cronològica. En Clínica Belodonte el protocol d’atenció al pacient gran inclou la coordinació amb el metge de família o el geriatre quan la complexitat sistèmica del cas el requereix.
Quin impacte té la pèrdua dental sobre la salut general del major?
La pèrdua dental en el pacient gran no és un problema exclusivament oral: té conseqüències sistèmiques documentades que justifiquen el seu abordatge actiu. La reducció de la capacitat masticatòria limita la dieta cap a aliments tous i processaments, afavorint dèficits en la ingesta de fibra, proteïnes i micronutrients essencials per al manteniment muscular, la funció immunitària i la salut òssia.
Estudis longitudinals han trobat que els majors amb pèrdua dental extensa no rehabilitada presenten major risc de desnutrició, sarcopènia, deterioració cognitiva i mortalitat per totes les causes que els seus parells amb dentició funcional conservada o adequadament rehabilitada. La rehabilitació oral del pacient gran, sigui mitjançant pròtesis amovibles, ponts o implants quan les condicions ho permeten, és una intervenció amb un retorn en salut que va molt més enllà de la funció masticatòria.
Quin paper té el cirurgià maxil·lofacial en l’atenció al pacient gran?
El cirurgià maxil·lofacial exerceix un paper específic i insubstituïble en l’atenció oral del pacient gran, especialment en aquells casos que requereixen procediments quirúrgics sobre un organisme amb menor reserva funcional i complexitat sistèmica més alta.
L’extracció de dents amb pronòstic no recuperable, la detecció i biòpsia de lesions mucoses sospitoses, el tractament de les complicacions infeccioses postextracció (alveolitis, abscessos), la gestió de l’osteonecrosi maxil·lar en pacients tractats amb antirresortius i la valoració ò en pacients amb atròfia òssia severa són procediments que requereixen l’experiència i el criteri d’un especialista amb formació específica en cirurgia oral i patologia maxil·lofacial.
Preguntes freqüents sobre salut oral en el pacient gran
A partir de quina edat es considera que un pacient és «gran» des del punt de vista odontològic?
No existeix un llindar d’edat exacte, ja que l’envelliment és un procés heterogeni amb una variabilitat interindividual enorme. En la pràctica clínica, els canvis fisiològics i l’acumulació de factors de risc específics comencen a tenir rellevància clínica significativa a partir dels seixanta-cinc anys, encara que en pacients amb múltiples malalties cròniques o fragilitat aquestes consideracions poden ser pertinents a edats menors.
Els implants dentals són una opció viable en pacients grans?
Sí, sempre que l’estat de salut general ho permeti. L’edat cronològica per si sola no és una contraindicació per als implants. Els estudis disponibles mostren taxes de supervivència implantològica en pacients grans comparables a les de pacients més joves quan la selecció del cas és adequada i els factors de risc sistèmics estan ben controlats. La valoració individualitzada de cada cas és imprescindible.
Com pot un major mantenir la seva salut oral si té dificultats de mobilitat o destresa manual?
Existeixen adaptacions dels utensilis d’higiene oral específicament dissenyades per a persones amb limitacions de mobilitat o destresa: mànecs engrossits per al raspall, raspalls elèctrics que redueixen la necessitat de moviment, irrigadors orals que faciliten la neteja interproximal i aplicadors de pasta de dents adaptades. Quan el pacient és dependent, la higiene oral ha de ser assumida pel cuidador, que ha de rebre instruccions específiques sobre com realitzar-la de manera correcta i segura.
Amb quina freqüència ha de revisar-se la salut oral d’un pacient gran?
La freqüència de revisió ha d’adaptar-se al perfil de risc individual. En majors amb bona salut oral i capacitat d’autocura conservada, les revisions cada sis mesos són adequades. En pacients amb xerostomia severa, portadors de pròtesis, amb historial de càries activa o en tractament amb fàrmacs d’alt impacte oral, les revisions trimestrals o quadrimestrals permeten detectar i tractar els problemes en estadis inicials abans que requereixin intervencions més complexes.
La salut oral del pacient gran mereix la mateixa atenció i recursos que qualsevol altre aspecte de la seva salut. Cuidar la boca en la vellesa és cuidar la nutrició, la qualitat de vida i la dignitat de la persona.