Les deformitats dentofacials són alteracions en el creixement i la posició dels maxil·lars que afecten tant la funció oral (masticació, fonació, respiració) com a l’estètica facial.
En molts casos, aquestes discrepàncies esquelètiques superen el que l’ortodòncia pot corregir per si sola, ja que el problema no resideix únicament en la posició de les dents sinó en la grandària, la posició o la proporció dels mateixos ossos maxil·lars.
Identificar aquesta diferència a temps és clau per a evitar tractaments prolongats amb resultats limitats.
Quina diferència una maloclusió dental d’una deformitat dentofacial?
La maloclusió dental és una alteració en la posició o alineació de les dents que, en la majoria dels casos, pot corregir-se exclusivament amb ortodòncia, movent les dents dins de l’os disponible fins a aconseguir una oclusió funcional i estètica adequada.
La deformitat dentofacial, en canvi, implica una discrepància esquelètica: el maxil·lar superior, la mandíbula, o tots dos, tenen una grandària, una posició o una proporció que s’aparta de la normalitat, de manera que cap moviment dental, per si sol, pot compensar aquesta discrepància sense generar compromisos significatius en la funció o en l’estabilitat del resultat a llarg termini.
Aquesta distinció és fonamental perquè determina si el tractament pot limitar-se a l’ortodòncia o si requereix un abordatge combinat amb cirurgia ortognàtica.
Quins són els tipus de deformitat dentofacial més freqüents?
Les deformitats dentofacials es classifiquen segons el patró esquelètic que les caracteritza.
El prognatisme mandibular (classe III esquelètica) es caracteritza per una mandíbula excessivament desenvolupada, una posició avançada d’aquesta, o totes dues combinades, la qual cosa genera una mossegada croada anterior i un perfil facial còncau.
La retrognàtia mandibular (classe II esquelètica) és la situació inversa: una mandíbula insuficientment desenvolupada o retruida, que produeix un perfil convex i, en els casos més severs, pot associar-se a dificultats respiratòries durant el somni.
La hiperplàsia o hipoplàsia maxil·lar afecta al maxil·lar superior, generant un excés o un defecte de desenvolupament en sentit vertical, transversal o anteroposterior.
L’asimetria facial, quan el desenvolupament d’un dels maxil·lars és diferent entre el costat dret i l’esquerre, pot presentar-se de forma aïllada o combinada amb qualsevol dels patrons anteriors.
Quins senyals indiquen que el cas requereix alguna cosa més que ortodòncia?
Existeixen indicadors clínics que permeten sospitar, fins i tot abans d’un estudi cefalomètric complet, que un cas de maloclusió té un component esquelètic significatiu. La discrepància entre els maxil·lars és visible en el perfil facial en repòs, independentment de la posició dental.
La mossegada croada anterior o posterior és severa i no s’explica únicament per la inclinació de les dents.
Hi ha una asimetria facial perceptible que no es deu a hàbits posturals. La funció masticatòria està significativament compromesa, amb dificultat per a mossegar amb les dents anteriors o per a mastegar de manera eficient amb els posteriors.
I, en els casos de retrognàtia mandibular greu, poden coexistir símptomes d’apnea obstructiva del somni relacionats amb la reducció de l’espai de la via aèria posterior.
La presència de qualsevol d’aquests signes justifica una valoració conjunta de ortodontista i cirurgià maxil·lofacial abans d’iniciar qualsevol tractament.
Com es diagnostica una deformitat dentofacial?
El diagnòstic combina l’anàlisi clínica facial, l’estudi dels models dentals i un conjunt de proves d’imatge específiques.
La radiografia cefalomètric lateral permet mesurar amb precisió les relacions esquelètiques entre el maxil·lar superior, la mandíbula i la base del crani, establint el patró esquelètic exacte mitjançant una anàlisi cefalomètric estandarditzat.
El CBCT (tomografia computada de feix cònic) aporta informació tridimensional sobre la morfologia òssia, la via aèria i la posició condilar, cada vegada més utilitzada en la planificació de casos complexos.
L’anàlisi fotogràfica facial estandarditzada complementa l’estudi ossi amb la valoració de les proporcions i l’harmonia facial en repòs i durant el somriure.
Aquest conjunt de dades permet a l’equip determinar amb objectivitat si el cas és susceptible de tractament exclusivament ortodòntic o requereix un abordatge combinat amb cirurgia ortognàtica.
En què consisteix el tractament combinat d’ortodòncia i cirurgia?
Quan la discrepància esquelètica és significativa, el tractament es planifica en tres fases coordinades entre ortodontista i cirurgià maxil·lofacial.
La fase d’ortodòncia prequirúrgica (que sol durar entre dotze i divuit mesos) té com a objectiu descompensar la posició de les dents, és a dir, alinear-los sobre el seu propi os maxil·lar sense intentar compensar la discrepància esquelètica amb la inclinació dental, la qual cosa paradoxalment pot fer que la maloclusió visible empitjori temporalment durant aquesta fase, un fenomen que ha d’explicar-se amb claredat al pacient des de l’inici.
La fase quirúrgica consisteix en la cirurgia ortognàtica, en la qual el cirurgià reposiciona els maxil·lars en la relació esquelètica correcta mitjançant osteotomies planificades amb precisió mil·limètrica, sovint amb el suport de planificació virtual tridimensional.
La fase d’ortodòncia postquirúrgica (de tres a sis mesos addicionals) finalitza l’acabat oclusal una vegada que els maxil·lars estan en la seva nova posició.
A quina edat pot plantejar-se el tractament combinat?
El tractament combinat d’ortodòncia i cirurgia ortognàtica es planteja habitualment una vegada completat el creixement facial, ja que operar abans d’aquest moment comportaria el risc que el creixement residual modifiqués el resultat quirúrgic obtingut.
En dones, el creixement facial sol completar-se entorn dels 15-16 anys, mentre que en homes pot estendre’s fins als 17-18 anys, encara que existeix variabilitat individual significativa que ha de confirmar-se mitjançant el seguiment radiològic del creixement (típicament amb radiografies de mà-nina o cefalometries seriades).
En casos de deformitats molt severes que comprometen significativament la funció respiratòria o la qualitat de vida del pacient, pot valorar-se un abordatge quirúrgic més primerenc en coordinació estreta entre cirurgià, ortodontista i, si és el cas, otorrinolaringòleg.
Si notes una discrepància facial que l’ortodòncia sola no sembla poder corregir, una valoració conjunta d’ortodòncia i cirurgia maxil·lofacial et donarà la claredat que necessites abans de començar qualsevol tractament. En Clínica Belodonte podem ajudar-te, contacta amb nosaltres.