La traumatologia facial engloba el diagnòstic i tractament de les fractures que afecten els ossos de la cara, sent la mandíbula i el complex zigomàtic-malar (els pòmuls) dues de les localitzacions més freqüents en la pràctica clínica. Accidents de trànsit, caigudes, agressions i traumatismes esportius són les causes més habituals.
Conèixer com es manifesten aquestes fractures i quin tractament requereixen ajuda a entendre per què la valoració per un cirurgià maxil·lofacial és sempre necessària davant qualsevol traumatisme facial significatiu.
Quines són les causes més freqüents de les fractures facials?
Els patrons de causalitat de les fractures facials varien segons el context sociodemogràfic i geogràfic, encara que les sèries publicades a Espanya coincideixen a assenyalar els accidents de trànsit, les caigudes accidentals, les agressions interpersonals i els accidents esportius com les quatre causes principals.
Els accidents de trànsit, especialment els que afecten motociclistes i ciclistes, generen amb freqüència fractures d’alta energia amb patrons complexos i múltiples.
Les caigudes són la causa predominant en la població infantil i en persones grans.
Les agressions interpersonals s’associen amb més freqüència a fractures mandibulars i del terç mig facial en adults joves.
I els traumatismes esportius, especialment en esports de contacte com el futbol, el bàsquet, les arts marcials o el ciclisme, representen una proporció creixent dels casos atesos en els serveis d’urgències maxil·lofacial.
Com es manifesta una fractura de mandíbula?
La mandíbula és l’os facial que amb més freqüència es fractura, donada la seva posició prominent i la seva exposició als impactes directes.
Els símptomes característics inclouen dolor intens localitzat que s’agreuja amb el moviment mandibular, maloclusió d’aparició sobtada (el pacient nota que les seves dents ja no encaixen com abans), dificultat o incapacitat per a obrir i tancar la boca amb normalitat, inflor i hematoma en la zona afectada, i en fractures que afecten l’angle mandibular o al cos, alteració de la sensibilitat en el llavi inferior i el mentó per afectació del nervi dentari inferior.
Les fractures del còndil mandibular (la part de la mandíbula que articula amb el crani) són especialment freqüents i poden cursar amb dolor preauricular, limitació de l’obertura bucal i desviació de la mandíbula cap al costat afectat en obrir la boca.
Quines característiques té una fractura del complex zigomàtic-malar?
L’os zigomàtic (el pòmul) i la seva unió amb la resta de l’esquelet facial formen el complex zigomàtic-malar, una de les localitzacions més freqüents de fractura després d’un traumatisme facial d’impacte lateral.
Els símptomes característics inclouen l’aplanament visible del pòmul (asimetria facial evident en comparar tots dos costats de la cara), l’equimosi periorbitària (hematoma al voltant de l’ull) i subconjuntival, la limitació de l’obertura bucal quan la fractura afecta l’arc zigomàtic i aquest comprimeix el múscul temporal o el procés coronoides de la mandíbula, l’alteració de la sensibilitat en la galta i el llavi superior per afectació del nervi intraorbitari, i en els casos que afecten el sòl de l’òrbita, la diplopia (visió doble) per atrapament dels músculs extraoculars o l’enoftàlmia (enfonsament del globus ocular) quan hi ha pèrdua de volum orbitari significativa.
Quines proves d’imatge s’utilitzen per al diagnòstic?
El diagnòstic de les fractures facials es basa fonamentalment en proves d’imatge després d’una exploració clínica detallada.
La tomografia computada (TC) facial amb reconstrucció tridimensional és la prova d’elecció en la majoria dels traumatismes facials significatius, ja que permet valorar amb precisió la localització, el desplaçament i la comminució (fragmentació) de la fractura, així com descartar lesions associades en estructures veïnes com l’òrbita, els sins paranasals o la base del crani.
L’ortopantomografia (radiografia panoràmica) continua sent útil en fractures mandibulars aïllades de baixa energia, especialment per a valorar la relació de la línia de fractura amb les arrels dentals i el nervi dentari inferior.
En traumatismes facials d’alta energia, la valoració conjunta amb altres especialistes (oftalmologia, neurocirurgia, otorrinolaringologia) és freqüent, donada la proximitat anatòmica d’aquestes estructures.
Com es tracten aquestes fractures?
El tractament depèn del tipus de fractura, la seva localització, el grau de desplaçament i l’edat i les necessitats funcionals del pacient.
Les fractures mandibulars no desplaçades o mínimament desplaçades poden tractar-se de manera conservadora amb bloqueig intermaxil·lar (immobilització dels maxil·lars mitjançant arcs i elàstics durant diverses setmanes) en casos seleccionats, encara que la tendència actual afavoreix el tractament quirúrgic amb osteosíntesi (plaques i caragols de titani) que permet una recuperació funcional més ràpida i una rehabilitació oral precoç.
Les fractures del complex zigomàtic-malar amb desplaçament significatiu requereixen reducció quirúrgica oberta i fixació interna amb plaques, sovint a través d’incisions intraorals o periorbitàries que minimitzen les cicatrius visibles.
Les fractures que afecten el sòl de l’òrbita amb atrapament muscular o pèrdua significativa de volum orbitari requereixen reconstrucció amb materials específics (malles de titani o materials reabsorbibles) per a restaurar l’anatomia i prevenir seqüeles visuals permanents.
Quines seqüeles poden derivar-se d’un tractament tardà o inadequat?
Les fractures facials no tractades o tractades de manera inadequada poden generar seqüeles funcionals i estètiques significatives i, en molts casos, de difícil correcció posterior.
La consolidació d’una fractura mandibular en mala posició provoca maloclusió permanent que pot requerir cirurgia ortognàtica correctiva complexa mesos o anys després.
Les fractures orbitàries no tractades a temps poden generar diplopia permanent o enoftàlmia de difícil correcció secundària. Les fractures del complex zigomàtic no reduïdes correctament deixen asimetries facials permanents.
Per aquest motiu, davant qualsevol sospita de fractura facial després d’un traumatisme, la valoració per un cirurgià maxil·lofacial en les primeres 24 a 48 hores és fonamental, ja que la majoria de les tècniques de reducció i fixació obtenen millors resultats com més aviat millor es realitzen, abans que s’iniciï el procés de consolidació en una posició incorrecta.
Si has sofert un cop facial amb inflor, dolor persistent, canvis en la mossegada o asimetria visible, no esperis que el dolor remeti per si sol. Una fractura facial no tractada a temps pot deixar seqüeles que sí que són evitables amb el diagnòstic adequat. Contacta amb nosaltres.